Girona H.C. 4 - Mollet B 7

He visitat bastants cops Girona capital, sobretot la part dels casc antic, i sempre m’ha sorprès la extraordinària bellesa dels seus carrers, tot i la discutible però necessària reforma que es va començar a fer entre els anys 80 i 90. Tot i així sovint he tingut la sensació que aquesta atracció de la ciutat, provenia d’una certa “desproporció”, un cert desequilibri o "asimetria harmònica". Estranya la sensació de passejar pel call, sorprenent l’asimetria de la façana de St. Feliu, lleones i els seus culs que no són lleones, banys àrabs que tampoc ho són, muralles que protegeixen però que també “empresonen”,...,però sobretot la catedral. Chillida l’equiparava al panteó de Roma i a Sta. Sofia de Constantinopla, però a mi sempre m’ha deixat una sensació de desproporció, de desmesura, no per això desagradable si no tot el contrari, t’eleva, et desconcerta.
No equipararé ni molt menys la Catedral amb la pista del H.C.Girona, però són sensacions parelles. Desproporció, desmesura, desequilibri hi són presents i són fins a cert punt innecessaris per la pràctica de l’hoquei. Per altra part, i amb tot el respecte que em mereix l’equip del Girona (l’equip “E”, elegant, esforçat i esportiu) , la seva manera de defensar també té aquest punt asimètric, amb un plantejament de defensa individual quasi a mitja pista, que sumat a les dimensions de la pista, crea un desconcert inicial en l’equip visitant, però que a la vegada es va diluint conforme avança el partit.
Estranyes i agradables sensacions alhora. Patiment i victòria. 4 a 7 amb gols de Pep Busquets (3 tot i estar molt cansat, què fas Pep a les nits?), Miqui Roura (3) i Joan Carles Raigoso.

L’equilibri el va posar la sempre autoritària però mesurada i precisa actuació de l’àrbitre, en Mestres, un clàssic i per tant mai passarà de moda.