9/2/09

Mollet B 5 – Valldoreix 4


No hi ha res pitjor per un equip d’hoquei, que una de les seves peces bàsiques, un dels seus engranatges, un dels eixos principals, és lesioni. L’equilibri es perd. La “màquina” perd l’ordre intern i les “peces” comencen a girar sense anar amb la mateixa cadència.
En el nostre “ordre intern” em patit una sotragada. El maleït “neuroma de Morton” ( un engruiximent del nervi interdigital del peu i que es diu neuroma per afectar a nervis i Morton en honor al metge que al 1876 en feu una descripció precisa ) ens està fent la guitza.
Ni el Ricard Otín és el que era abans de la lesió (incisiu, ràpid, àgil, un autèntic depredador de l’àrea ...) ni l’equip ha pogut mantenir el ritme de les primeres jornades on ens vàrem mostrar intractables.
Com veieu ens em estat documentant i sembla ser que una de les causes d’aquesta lesió pot ser el fet de caminar amb sabates de taló. La polèmica està servida. Vol dir això que el Ricard contravenint tota normativa interna ha estat sortint de nit (sense la supervisió de la línia més important de l’equip, es a dir, la defensiva) i a sobre amb les sabates de taló d’agulla “qual drag queen qualsevol” i això a fet agreujar-se una antiga lesió que no es va detectar en les exhaustives revisions mèdiques en el moment de fer el seu fitxatge?
I com dirien els francesos “en tant que de besoin” no hauria de dimitir el director tècnic si donat el cas existís? S’ha de fitxar un davanter en condicions físiques acceptables (fàcil d’aconseguir) i psíquiques òptimes (no tan fàcil)?
A tot això, i davant els rumors de baixa “ipso facto” en Ricard mostrant una vegada més el seu amor propi, va tornar a jugar, per marcar el gol de la victòria a falta d’un minut per acabar el partit i derrotar un incòmode, respectable i cavallerós rival, que en tot moment va donar la cara i que podia de manera justa haver aconseguit l’empat. Fi de la crònica. Amén.