És bonica la sensació de jugar al carrer.
La humitat freda en l’asfalt barceloní que
acompanya la blancor lleugerament groguenca dels fanals, els espellofats bancs
de fusta amb llistons corbats que fan de banquetes, les tanques de ciment
envoltades de filferro galvanitzat i la pols, aquesta maleïda pols barrejada
amb la sorra del parc veí que tot ho envaeix.
Jugar a la pista de l’Escola Pegaso, la pista
del C.P. Congrés, ens evoca moments íntims de la nostra infantesa, quan el
primer que feies el dissabte al matí era passar per sobre dels patins que
havies deixat al costat del llit i mirar per la finestra desitjant que no
plogués, per poder així jugar a hoquei sense els toscos tacs d’alumini,
aquelles caigudes amb la pista molla i aquell estic de fusta bufada per l’aigua.
Envoltat de grans companys i amics a una i
altre part de la pista, la lliga de Veterans també té això, un dia jugués al
Palau Blaugrana i l’altre jugues al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada