16/4/10

VeteBarça 7 - Mollet B 7

Poc podien esperar els jugadors del vetebarça que el partit els costaria tant d’empatar, ells que normalment es mouen entre la golejada i l’exhibició. Doncs sí, el van empatar, i el podrien haver perdut si a quasi un minut d’acabar i amb un 6-7 al marcador, nosaltres no fallem una falta directa i a la jugada posterior l’àrbitre no ens pita una falta directa en contra que en Gaby transformaria de manera excel·lent.

Ja ho deia Duchamp “el quadre l’acaba el públic” i si em de jutjar la nostra actuació com una obra plàstica i els jugadors del Vetebarça com a públic de la nostra “obra”, era digne de veure com van anar canviant les cares dels seus jugadors, i d’aquelles cares “de pasqua” del principi, varen passar a cares “estirades” i finalment a cares “de pocs amics". Ah! Quina satisfacció haver fet “canviar la cara” als grans ex-jugadors de l’hoquei i no ser mers espectadors de les seves magnífiques jugades. Varem “donar la cara” i al final ens va quedar una cara “de bon any”pel punt aconseguit.

Per cert un altre cop tindrem l’oportunitat de fer una cosa poc habitual en el món de l’hoquei i dels veterans en particular: llegir dues cròniques del mateix partit. La del Gaby Cairo que com un enyorat “Fontanarrosa” ens parlarà de les excel·lències del seu joc i la meva, aprenent barat de “Marius Serra”. Dues “Cares” de la mateixa medalla.